Centre Dental Gironella
Caries
Empastament
Càries
La càries és una malaltia caracteritzada per una sèrie de reaccions que provoquen que els teixits durs dentals es tornin tous i de la posterior destrucció irreversible de la dent, avançant si no hi ha tractament, de la superfície cap a l'interior.
Una exploració detallada detectarà taques o punts de color blanc guix o bé, pigmentació de color marró.
En aquesta fase pot notar-se certa sensibilitat a alguns aliments, especialment a dolços o begudes fredes i calentes, però no acostuma a existir dolor, encara que si l'afectació és molt lenta pot arribar a destruir part del nervi de manera indolora. Quan l'afectació és profunda, es pot produir absessos i material dental destruït que donarán lloc a una important inflamació, conegut habitualmentt amb el nom de flemó.
El tractament a seguir és realitzar una neteja de la cavitat de bacteries i restes dentals i posteriorment, col·locar un empast de manera que es reompli la cavitat que prèviament hem netejat.
Si la càries arriba a afectar el nervi, llavors el tractament a seguir és una endodòncia. Es crea una petita obertura fins a la polpa infectada i s'elimina la polpa de tota la peça dental. Es netegen els canals radiculars, i s'omplen amb un material que no deixa passar les bacteries, sinó que les aïlla. Perquè la peça aguanti les forces produïdes en la masticació, s'insereix un pern en el canal radicular i s'empasta, i perquè les forces siguin diverses al llarg de la superfície de la dent, es col·loca una corona per tal de protegir la dent.
Endodòncia
Geniva sana
Gingivitis
Malaltia periodental
La malaltia periodental s'inicia amb una gingivitis, que és una inflamació de les genives que augmenta la sensibilitat, fa que s'irritin i que, en molts casos, s'acompanya de sangrat.
El seu més desencadenant més freqüent és la placa dental. Amb el temps, a mesura que la placa dental i el cálcul dental s'acumulen al llarg de la línia de les genives, les bacteries de la placa comencen a trencar la conexió entre els teixits tous de suport i la dent.
Segons progressa la malaltia, les bacteries també comencen a atacar el teixt òssi. Les genives retrocedeixen segons es destrueix més òs i el lligament periodontal. Les dents, fins hi tot les que no tenen càries, es poden moure i pot ser que s'hagin d'extreure.
Si no es tracta a temps, pot evolucionar a periodontitis (la piorrea), arribant inclús a descarnar la dent i fer malbé la seva estructura òssia, fins la pèrdua irreversible de la peça dental.
Els tractaments que es poden aplicar en la malaltia periodental és un raspat subgingival, que elimina la placa existent per sota de la línia de les genives; un allisat radicular on es suavitzen les superfícies de l'arrel dental, i si fos el cas, practicar cirurgia periodontal, en la qual es produeix una incisió que permet retirar el teixit gingival, per tal de poder donar forma a l'òs i eliminar tot el càlcul dental que quedi, finalment es sutura el teixit en la nova posició.
Piorrea
Dents gastades
Bruxisme
És una anomalia dels hàbits masticatòris caracteritzada per apretar i fer cruixir les dents de manera excessiva. Aquesta anomalía és destructiva per les peces dentals, generant-se grans desgasts de les peces dentals i dolor orofacial. A nivell de mossegada també es pot apreciar altres efectes com mossegades de llengua, llavis, cara interna per la part de la galta.
Davant d'una situació de bruxisme crònic, l'articulació temporomandibular (ATM) es pot arribar a veure molt afectada i compromesa.
El bruxisme el podem classificar en dos grups:
-
Bruxisme diürn: Es caracteritza per l'apretament de les dents, encara que també pot existir cruiximents, generant una gran tensió a la mandíbula que provocàrà dolor mandibular i inclús mal de cap.
-
Bruixisme nocturn: Predomina el cruiximent de les dents, encara que també existeixen episodis d'apretament. Solen ser més greus perquè no existeix mecanismes de control durant el son.
Els factors de risc que poden provocar bruxisme es basen en trastorns psíquics (ansietat, estrés...), factors externs o desordres oclusals, com una mala posició dental o una gran deficiència oclusal, i factors associats al somni, com els desordres en els cicles del son o respiratòris.
Les conseqüències derivades podrien ser:
-
Disfunció temporomandibular, arribant inclús a limitacions del moviment mandibular.
-
Sons articulars.
-
Dolor i inflamació mandibular, provocat per les forces tensionals que realitzen els músculs.
-
Episodis de fatiga i rigidesa muscular, sobretot durant el matí i la nit.
-
Hipersensibilitat dental.
-
Dents desgastats que no es corresponen amb el desgast habitual o funcional.
-
Mal de cap.
El tractament del bruxisme crònic es basa en un tractament farmacològic derivat per un metge especialista.
Mala oclusió dental
Una oclusió ideal tindria una relació funcional entre els components del sistema masticatòri incloent les dents, els teixits de suport, el sistema neuromuscular, les articulacions temporomandibulars i l'esquelet craneofacial.
Els primers molars superiors són fonamentals en l'oclusió: han de relacionar-se amb els inferiors de manera que la cúspide mesiobucal del molar superior oclueixi amb el solc bucal del molar inferior.
La variació oclusal és un aspecte central en l'estudi de l'ortodòncia. Poden distingir diversos grups:
-
Mala oclusió de classe I: Relacions normals entre els primers molars, encara que la línia de l'oclusió és incorrecta per malposició dental, rotacions o altres causes.
-
Mala oclusió de classe II: Primer molar inferior situat distalment en rotació amb el superior, línia d'oclusió sense especificar. Tota l'arcada maxilar està desplaçada anteriorment o la mandíbula retreta amb respecte a la superior, donant lloc a retrognatisme o sobremossegada.
-
Mala oclusió de classe III: Primer molar inferior situat mesialment en relació amb el superior, línia d'oclusió sense especificar. L'arcada dentària mandibular està adelantada, o la maxilar retreta amb respecte a l'antagonista, donant lloc a un prognatisme o submossegada.
A - Oclusió ideal
B- Mala oclusió classe I
C- Mala oclusió classe II
D- Mala oclusió classe III
Les conseqüències d'una mala oclusió es basen en una major susceptibilitat a traumatismes dentals, hipersensibilitat dental, malaltia periodental, càries i/o problemes artròsics, masticatòris i dolors locals o irradiants.
El tractament a seguir per poder gaudir d'una oclusió ideal es basa en l'ortodòncia.
Impactació
L'impactació d'una dent, consisteix en què aquesta no pot erupcionar al quedar inclosa a l'òs o la geniva.
L'impactació és causada perquè una dent bloqueja a una altra que està erupcionant. La més freqüent és l'impactació del tercer molar o queixal del seny.
Els síntomes que poden aparéixer són dolor a la geniva o a l'arcada dental, inflamació a la geniva que rodeja la dent provocada per restes atrapades i mal de cap o dolor mandibular prollongat. La pressió de les dents impactades també pot provocar una mala alineació de les dents pròximes. En les impactacions sistomàtiques s'acostuma a recomanar l'extracció.
